divendres, de maig 27, 2016

IM70.3 BARCELONA

22 de maig de 2016.


5 anys després d’haver fet la meva primera i única Half, em trobo novament a la línia de sortida.
El ritual és molt semblant al de l’any 2011. He dormit a Calella, per esgarrapar mitja horeta de dormir, però sobretot per no fer tants quilòmetres amb cotxe i anar més tranquil en els moments previs a la Triatló, ja tinc tot el material a lloc, i ja estic mentalitzat per la cursa....que he visualitzat un grapat de vegades. Aquesta vegada, però canvien els companys. La Jackie i els nens estan a Sabadell, amb un virus que ens està rondant a tots, i que ens impedeix passar junts la vigília de la cursa.
Aquesta vegada he compartit les últimes emocions i els nervis amb el Jordi Batlló (que va ser ell qui em va impulsar a apuntar-m’hi), i el Carles Sabater (un expert en triatlons, que sempre aporta coses positives).
La preparació per la triatló no ha sigut tant bona com hagués volgut ja que alguns canvis en l’organització personal i en les rutines, han fet que entreni molt menys del que tenia previst.
Sigui com sigui em trobo novament vestit amb el neoprè, descalç a la platja de Calella, envoltat de 2500 triatletes més, amb els nervis a la panxa, i repassant mentalment tots els problemes que em trobaré just d’aquí a 2 minuts quan soni el xiulet.
Com sempre.... però sempre, just abans de sortir, necessito uns minuts per estar sol i pensar (i a ser possible música relaxant) i després, com sempre, a les grans curses, parlo amb el tio que tinc al costat. Aquesta vegada intercanvio impressions amb el Xevi de Girona, un home de 50 anys que ha fet 9 Ironmans i un grapat de maratons per tot el món. La conversa em serveix per relaxar-me una mica, i per confirmar que estic a un bon lloc de sortida.
És la primera vegada que faig aquest tipus de sortida. Start roll swim (o alguna cosa semblant). M’ha semblat molt bona idea. Cadascú es col·loca al seu lloc de sortida, en funció del temps que creu que farà en el tram de natació. Aquest sistema de sortida, m’encanta, ja que et permet sortir amb un grup de gent igual de veloç (o lent) que tu, però sense penalitzar la sortida al final del grup.

NATACIÓ
Com ja tenia previst el tram de natació és el que afronto amb més tranquil·litat. Aquest últim any, entrenant a la platja del Bogatell amb els Fishes ha sigut genial. He guanyat molta confiança i seguretat en la natació al mar. Ja no pateixo les rampes que tenia abans, i , tot i que encara puc millorar molt, no pateixo gens a l’aigua. Bé, només quan hi ha massa gent i no puc girar, ni avançar ni parar. Però per això ja començo a ser una mica veteranillo per saber el que he de fer.
Així que surto de l’aigua molt satisfet, i sorprès. He fet una mica més de temps del que esperava, però clar, en el primer tram hi havia moltes onades, i fins a la primera boia he nadat malament. Després, tampoc he volgut córrer massa, ja que encara em queden unes quantes hores d’exercici i no val la pena gastar massa energies per esgarrapar 1 o 2 minutets.

BICICLETA
Faig la T1 amb tranquil·litat, i després de comprovar que no em deixo res, començo a pedalar, conscient que la bicicleta és, per excel·lència la pitjor de les disciplines que he de fer.
Sé que la meva posició al tram de natació està bastant bé en funció de la mitja, en canvi en bicicleta, el meu estat de forma és molt, però que molt justet. Així doncs, ja sé que durant els 90 quilòmetres i els 3 ports de muntanya m’avançaran molts ciclistes. Aquest és el primer pas per no desesperar-me.
Em dóna molta confiança els entrenaments que he anat fent amb els Tricerclats. Ells són uns cracks, i de mica en mica, vaig aprenent cosetes de tots ells. Ha sigut, també molt important, els 2 entrenaments que he fet amb el Jordi per reconèixer el circuit. Si  no hagués sigut pel Jordi, no l’hagués fet.
Sabia que era un circuit dur i exigent, però el fet de conèixer la ruta, em va donar molta tranquil·litat. Per mi, el més important era fer la bicicleta tranquil·lament, per poder afrontar amb garanties el tram de running.
Com a dades curioses, m’agradaria anomenar els ànims que et dóna la gent que estan seguint la cursa. Dos nanos joves còmodament asseguts al voral de la carretera, un pagès que mira des del camp, algun veí des del balcó de casa. Però sobretot recordo els grupets d’animació que no paren de cridar, tocar campanes i fer tot tipus de soroll i música. Entre ells uns nois que em criden “vinga Cesc ànims, que ja quasi ets a dalt!!!”.... per afegir a última hora un crit encriptat...”Visca Andorra!!!”.
Vaig fent quilòmetres i vaig passant llocs claus, mentre noto com el bessó esquerra no està prou bé. Passo Collsacreu, Sant Celoni, pugem al Montseny, arribo a mig camí més aviat del que m’esperava, i faig la baixada seguint el ritme dels altres ciclistes (ja m’avança prou gent a les pujades).
Tornem a pujar el Collsecreu, i amb el grupet que vaig comento “vinga nanos, que això ja ho tenim” i un em contesta “home, queden 20 km fins a Calella i la mitja marató”. Sí, tenia raó, però per mi el pitjor ja estava fet.
I tal dit tal fet, faig els 20 km restants amb tranquil·litat però sense afluixar. Ja estic fart que m’adelantin. Arribo a boxes, deixo la bici, pixo, em poso les bambes i la gorra i.... a córrer falta gent.

MITJA MARATÓ
Tot i que he fet unes quantes mitjes els últims anys, i conec prou bé la distància, us enganyaria si dic que anava tranquil. Més aviat tot el contrari. Les raons són evidents: Ja porto més de 4 hores fent esport, el bessó esquerra està cada vegada pitjor, a última hora he decidit posar-me les bambes velles, i sobretot, crec que fa mesos que no corro més de 15 km.
Començo corrent per sensacions, i em sorprenc d’anar tant ràpid(4:40 min/km) però també veig que estic fotut. Els primers 5 km els faig molt bé. Del 5 al 10 ja em costa una mica més, però els ànims que em dóna el Jordi quan ens creuem i algun espectador m’ajuden a portar un bon ritme. Quan arribo al km 10 començo a tenir mal de panxa....potser hauré de passar a veure el Roca (urgentment!!!). Només em faltava això...
Com que aquesta vegada no tinc l’equip de suport, de tant en tant demano als espectadors que m’animin, cosa, que fan sempre amb molta il.lusió. Per excusar-me li dic a una corredora que em mira estranyada: “Sorry, but I need somebody to help me...” i ella em respon “C’mon you can do it!!!”. Sembla una tonteria, però aquests detallats ajuden força.
 Al km 18 ja estic literalment fet caldo, no puc dir ni fava, i paro als avituallaments a menjar taronja i veure aigua. Per cansament físic, pararia i em posaria a caminar, però em nego a caminar quan estic tant a prop de la meta. Decideixo anar fent, però sense parar. Just aquí em trobo el meu súper fillol Cesc que m’anima i em fa alguna foto. Els ànims del Cesc em donen aire i forces per arribar al final.
Ja veig el cono que he passat dues vegades per fer una altra volta. Ara passo el cono, però entro a la recta final. Quin canvi. Aquí la cosa canvia del tot. Grades a banda i banda, plè de públic cridant i animant, música, catifa vermella, i al fons l’arc d’arribada.... per un moment em sento l’home més feliç del món. Trec la bandera que porto a la butxaqueta amb els noms dels meus estimats Biel, Íria i Jackie. Alço els braços i crido ben fort...VISCA!!!!!
He acabat!!!! Sóc Finisher...i sense temps a reaccionar, rebo les felicitacions i l’abraçada de la Che i el Manolo. Feia temps que no ens veiem i avui, a la sortida i a l’arribada.
Increïble, la sensació que tens en aquest moment no es pot descriure, tens ganes de riure, tens ganes de plorar, vols saltar però no pots, això és fantàstic. Me’n vaig a buscar la medalla, i tothom em felicita, em donen la camiseta de Finisher i em tornen a felicitar, i després decideixo esperar el Jordi, que ha d’estar a punt d’arribar.
En un tres i no res sento Jordi Batlló, i miro i el veig entrar, amb els braços aixecats somrient, feliç i eufòric. És un crack. M’espero un moment, i ens fem una súper abraçada......QUINA EMOCIÓ.
Els sentiments estan a flor de pell, i després de fer-nos una foto junts, anem cap a dins per menjar una mica.
Asseguts i amb un plat que no sé si se’m posa bé o malament, em truca la Jackie. Agafo el telèfon, li dic hola.... i ja no puc parar de plorar. L’emoció m’ha superat, més de 6 hores d’esforç, més de 3 mesos d’entrenament resumits en una trucada i en 3 paraules: he acabat, t’estimo!!!!
Ara toca descansar i gaudir. Tot seguit, continuar entrenant, i d’aquí uns dies ja plantejarem, nous reptes i noves metes.
Els temps i les classificacions són les següents:

SWIM.1.900m.
37:07......Pos 713.

BIKE.90km.
3:31:41..... Pos 1216.

RUN.21km.
.1:56:12 .....Pos 1122.

TOTAL....6:16:16.
Posició 1122




































 AQUÍ TENIM ELS MILLORS DEL MÓN: