dijous, d’agost 24, 2017

9 Juliol 2017. Vitoria. Triatló Full. Distància Ironman
Aquest any 2017 el recordaré sempre pel gran èxit esportiu assolit a nivell personal.
La fita feia temps que em rondava pel cap, però va ser a l'estiu del 2016, en el sopar final de temporada de la Secció de Triatló del Cercle Sabadellès quan, després de sopar, cafè, copa i bromes, una colla de triatletes amateurs, vam signar a un tovalló de paper que en el 2017 faríem un Triatló Ironman.

La cosa va anar agafant forma, fins que ens vam plantar a l'octubre de 2016 i 7 tricerclats estàvem decidits a fer el Triatló Full de Vitòria (3,8km de natació + 180km de bici + 42 km de running).

A partir d'aquí vam començar un pla d'entrenament extens per preparar el nostre cos, la ment, les cames, els braços i fins i tot el nostre entorn per assolir aquest objectiu.
Els entrenos van ser suaus fins a finals de 2016, però a partir de gener de 2017, vam anar incrementant distàncies i hores d’entrenament.
Cada cop fèiem sessions de natació més llargues, tirades en bici de més kilòmetres, i sortides de run més intenses, amb sèries incloses.

A part dels entrenaments, hem fet un munt de curses, i activitats: duatló de Terrassa, mitja marató La Llanera a Sabadell, Mitja de Barcelona,  Triatló del Prat per equips, Marxa Ciclista Gran Fondo Mussara, Stage a Rialb, Marxa Cicloturista Vallesana, Triatló Half Pirata a Badalona, i molts entrenaments; a la piscina, al mar, amb sol, amb pluja, de dia, de nit, en grup, en solitari, divertits i avorrits.

La meva progressió, com la de tots els altres va ser molt bona en les tres disciplines, i fins i tot vam passar el Nadal sense perdre el ritme dels entrenos i sense guanyar pes.
Però els mesos d'abril i maig, entre una cosa i una altra, em vaig despenjar una mica dels entrenaments, just quan estàvem en un moment clau de la temporada. Bàsicament es va ajuntar una escapada de Setmana Santa, la festa dels 40 anys de la Jackie, una escapada a Venècia i alguna altra cosa, que no recordo. Total, quan vaig adonar-me de la situació, em vaig trobar que enlloc de progressar com tothom, havia reculat una mica, i la situació en aquell moment començava a ser delicada.

La Mussara. 21 maig 2017
La Mussara és una cursa ciclista de 190 km amb un desnivell força important. i aquest era un test clau per valorar el nostre estat físic.
Jo vaig anar a fer la cursa més llarga que hauria fet en ma vida, com si fos una cursa qualsevol. Sense preparar bé la bici, sense portar menjar (cosa molt important, sobretot per mi que he de menjar sense gluten) i sense saber ni el circuit ni pràcticament res de la prova.
Vaig començar més o menys bé, però a mesura que passaven els quilòmetres, m'anava quedant enrere, i cada cop em costava més seguir el ritme dels companys. Fins que en el km 135, ja no podia seguir el ritme de ningú. Per acabar-ho d'adobar, no tenia aigua, i pel km 150 aprox. vaig punxar la roda del darrera.
Per sort portava els estris i la vaig poder canviar. Però els 30km que em faltàvem per acabar se'm van fer eterns. 
TOTHOM, anava més ràpid que jo, ni les cames ni els pulmons no podien tirar...(només el cap, em feia seguir endavant. No va ser fins que em quedaven 10 kms, que em vaig enganxar amb un grupet que anaven molt animats i vaig dir: pels meus collons, que aquest grup ja no el deixo fins l'arribada. I em va costar, però ho vaig aconseguir.
A l'arribada, tothom estava content d'haver acabat, i jo estava fet caldo. A part de ser l'últim i el més lent, vaig veure que per les 7 setmanes que em quedaven, només tenia 2 opcions:
  Opció 1 mesures d'aplicació urgent:
    1 - Anar a un dietista, per definir la dieta d'aquestes 7 setmanes.
    2 - Definir clarament què i com menjar a les curses de llarga durada, i probar-ho.
    3 - No em puc saltar CAP entreno amb el que queda de temporada.
    4 - He d'anar al fisio per tractar-me genolls i cames, per resoldre una petita molèstia als genolls.
    5 - No puc perdre ni un minut.

Opció 2: No puc fer l'ironman de Vitòria.

Un cop fet el plantejament, decideixo posar totes les cartes sobre la taula, i recondueixo la situació per estar preparat, i més important encara, ser conscient i demostrar-me a mi mateix que estic preparat.

Recta final
La recta final abans de Vitòria ha sigut una de les experiències més interessants. La intensitat dels entrenaments, la preparació mental i el compte enrere cap el dia D eren cada dia més present a la ment de tots plegats. Al final ja ens passàvem tot el dia pensant només en el nostre Triatló.

Mentrestant, jo vaig fer les següents visites:

La Vero Roldan, dietista del Club Natació Sabadell, em va fer una dieta especial adequada al punt de la temporada, a la planificació d’entrenaments i al meu pes. Els seus consells i la seva ajuda han sigut fonamental. Ella em va demostrar que “una bona alimentació és fonamental en una cursa de llarga distància"... i …”que fent el mateix entrenament pots triomfar o fracassar si el dia de la cursa no t’alimentes bé”. 

L'Andrea, de FisioEnric, de l'Hospitalet de Llobregat, també va fer bona feina amb les cames, els genolls i un parell de puncions seques. Els seus consells, i les seves sessions, també han sigut fonamentals per arribar a Vitòria en òptimes condicions. 

El Jordi de Cicles Jové, també em va donar molta calma i confiança, amb tot el que fa referència a la bicicleta. Parlar amb ell sempre va bé, i saps que surts d'allà amb la màquina ben apunt.

Així com he visitat tots aquests especialistes per arribar en perfectes condicions, també vull anomenar el Dr. Joan Vilaseca de RunningSalut. Per les seves mans, hem passat tots a fer-nos la proba d’esforç. Les seves indicacions i explicacions, em van ajudar molt a conèixer punts febles i punts forts del meu estat de forma. I el més important, em va assegurar que el meu motor també treballa bé i està en bones condicions.

I com a part fonamental de la recta final, un altre cop hi ha la Jackie. Facilitant-me les hores d'entrenament, cuidant-se ella dels nanos i dels buits que he deixat jo, sobretot els caps de setmana, per tal que jo pogués assolir aquesta fita.

Finalment, vull destacar els companys del Cercle, que amb molta exigència, però amb molt bon rotllo, han sigut la part més engrescadora de tot això. Amb vosaltres fer quilòmetres i quilòmetres es fa més divertit.

Expedició a Vitòria
Muntar una expedició d'aquestes, és car, i més en el meu cas que som 4. Però, la veritat, és que l'experiència és molt gratificant.
Organitzar cotxes, furgos, maletes, nens, bosses, hotel, dinars, sopars passejades... tot és una mica raro, però tot es fa més divertit quan som uns quants a repartir culpes i a compartir alegries.
Hem de reconèixer que estem mig atacats pels nervis. El dia abans, tot el que fem ho fem malament...(ens posem el dorsal al revés, perdem la cinta, fem les cues que no ens toquen, etc etc)
Però com sempre passa, al final tot, acaba sortint bé.
Finalment, a part dels 7 que correm, tenim el suport de la Jackie, el Biel i l'Íria, la família Marín, el Marc Grau, la Miriam, i el Carles Anadon, l'Isabel i la Marga, que han arribat el dissabte a la nit.

El dia de la cursa
La nit anterior, estava tant nerviós, que al final no sabia a quina hora havíem quedat.
Finalment poso el despertador ben d'hora, i a les 5 am, ja estic al menjador començant a esmorzar. Ja es veia que aquest dia era especial. Vaig ser el primer de baixar a esmorzar, i el primer de la colla de pujar al bus que ens havia de portar a la línia de sortida. 
A l'autobús, fem alguna broma, però ens passem el viatge, que dura uns 25 minuts sense parlar. Aprofito per escriure un últim missatge a la Jackie (del tipus: “... ja ha arribat el dia... gràcies per tot....ens veiem en unes hores.....) i el tio que està el davant, em demana que li enviï també a ell. Així li canviarà el nom i li re-enviarà a la seva dona.
Se’ns acut, que amb el que paguem d’inscripció, la organització ens hauria de facilitar aquest missatges (modo pares, modo parella i modo amics).

Entre riures i silencis, arribem ben d’hora al llac, i decidim fer un cafè a un bar que hi ha a 200 metres de la Sortida. L'estona que estem al bar, ens serveix per prendre alguna cosa, fer un riu, i relaxar-nos bastant. Encara tenim temps de posar-nos el neoprè, repassar la roba, el menjar, la bicicleta, i, en el meu cas, abans de començar, també tinc temps d'escalfar i nedar 5 minutets. L'aigua al principi està fresqueta , però, quan t'acostumes està perfecte.

A Vitòria, primer es fa la sortida de la Half, i després comença la Full. Mentre ens esperem i veiem passar els de la Half, el gran Carles Sabater entre ells, comentem que molts d’ells fan la cara com si anéssin a l’escorxador (està clar, que nosaltres fem la mateixa cara, o pitjor).
Tant bon punt surt els de la half, ens acostem lentament a la línia de sortida, i com que hem de passar per un lloc una mica estret, anem tant lents, que no tenim temps de col·locar-nos al nostre lloc, que ja fan el comte enrere, i sona la botzina (millor, ja tenia ganes de començar).
Última encaixada de mans amb els companys, molta sort i ens veiem a l’arribada.

SWIM. 3,8 km de natació (2 voltes de 1900m)
Començo a nedar des de la cua del grup, i començo amb molta tranquil·litat, em sento molt còmode, però de seguida veig que el ritme que porto és massa lent. Així que vaig buscant lloc per avançar, i vaig passant a un munt de nedadors, sense forçar gens la màquina. Arribant al primer gir, com sempre, comencen les aglomeracions, i alguna empenta, però tot va bé, en el segon gir, la cosa es complica una mica més i em foten una garrotada al cap que quasi em fan caure les ulleres. Per sort, no m’han fet mal. Em poso una mica de mal humor, però com que estar emprenyat no serveix de res, em calmo, em poso a una banda, i continuo nedant. Ara ja no avanço a tanta gent, però encara vaig passant algun nedador. Fins i tot passo a algun ressagat de la half, que sembla que la natació li costa una mica.
Quan arribo a la platja, em sento molt bé. Ja he fet 1900 metres, tot està anant molt bé i el neoprè que quasi estreno em va perfecte.
Faig la segona volta amb la mateixa filosofia, nedo tranquil, però sense parar, i en aquest cas ja sense aglomeracions. De fet, en un parell d’ocasions em despisto de boia i faig més metres del compte.
Tot va molt bé, i ja veig l’arc d’arribada. Estic molt satisfet perquè tinc la sensació d’acabar la natació amb un bon temps, fins i tot menys del que esperava, i en canvi no m’he cansat massa.
Així doncs, surto de l’aigua i me’n vaig a la carpa per canviar-me de roba i agafar la bicicleta.

BIKE. 180 km (2 x 70km + 40Km)
Sortint de boxes em trobo a la Cloe, i ens saludem, ens animem, i tots dos comentem que anem bé.
El circuit de bicicleta de Vitòria és ideal per una persona com jo que el meu punt feble és el ciclisme. És un circuit molt ràpid, amb pocs desnivells, i sense dificultats tècniques. Començo i porto molt bon ritme, i em pregunto si estic anant massa ràpid. Però com que no forço la màquina, segueixo a aquest ritme, i em sento molt còmode.
Mentre pedalo segueixo al peu de la lletra les instruccions de la Vero: Isostar o aigua, com a màxim cada 15 minuts, i barreta cada 45. I així vaig fent. Jo aprofito les baixades per apretar, i a les pujades intento mantenir un bon ritme, però és quan la gent em passa. Els primers 70 km em van molt bé, i els faig en unes 2h15min. He aprofitat per gaudir del paisatge i la gent que anima, i conèixer el circuit, així ja sé que m’espera a la segona volta.
A mida que passen les hores, la cursa s’estira, i ja no hi ha tants grupets, i cada cop faig trams en solitari més llargs. Rondant el km 100, veig que se m’acaben una mica les piles. Quan intento menjar, el meu cos rebutja les barretes. Em costa ingerir, i el poc que menjo no se’m posa bé.
El PROBLEMA, és que si no puc menjar, no puc pedalar, i no podré córrer, i hauré d’abandonar. A més, noto molt que no he menjat bé, perquè estic molt cansat, i no aguanto el ritme de cap company, ja fa estona que tinc ganes d’acabar la segona volta.
Estic pel km 120, i aviat em tocarà menjar de nou, intentaré canviar de barretes. Així que em prenc una ND3Solid (que és com una gominola) i el resultat és instantani i espectacular. Només posar-me-la a la boca, ja he vist que m’entrava molt bé. Me l’he menjat molt de gust, i en una estona ja havia recuperat sensacions i ja estava pedalant de nou a un bon ritme. Torno a gaudir de la cursa, i s’esvaeixen els dubtes que començava a tenir. L’únic problema, és que d’aquestes barretes només en tinc 3.
No ho he dit, però cada vegada que passem per un avituallament, o algun poble, la gent anima molt. I ara, entre les forces recuperades per l’alimentació, que ja he acabat la segona volta i els ànims de la gent que està per la zona del llac, començo la tercera volta amb moltes ganes i optimisme. En aquest punt recordo un home, que em mira i diu cridant “...MUCHO TARRO, TU PUEDES CON TODO!!!”
Aquests 40 km que falten per deixar la bici, es fan ja amb els ànims d’arribar a la ciutat i veure l’ambient. A mida que t’aproximes a Vitòria l’emoció puja de to, i quan entres a la ciutat ja tot canvia.
El cos i la ment, es preparen pel canvi. Mentalment, és impressionant com som capaços d’oblidar la tralla que portem a sobre, i centrar-nos només amb el que queda.  
Els últims metres amb la bicicleta són espectaculars, ja que arribes al centre de la ciutat i aquesta zona ja la coneixes una mica. Ja se sent la música i l’animació, i la gent que està per la zona anima amb molta força. A més, estic content, perquè veig que faré els 180 km de bici en menys de 6 hores, i això només sortia a les previsions més optimistes que havia fet.
Arribant a boxes, ja està tot plè de gent, que animen i criden, i vaig sentit ànims del tipus: “...vamos xaval, ánimo..”,  o “aupa campeón”, “ venga que ya queda menos”, i de cop i volta sento, “mama, mama. El papa, el papa!!!!”.
En un instant, sembla que no senti res més, el món es para per un moment, i només sento i veig els meus, que m’estan esperant. Venen tots a fer-me un petó i a preguntar com estic. Els hi dic que tot va bé, i tot seguit baixo de la bici, per entrar a la T2 i començar a córrer.

MARATÓ 42 KM running (4 voltes de 10,5 km)
Canviat de roba i calçat, i amb unes quantes barretes i gels a les butxaques, surto de la carpa, i paro mig minut a fer un petó als nanos i a la Jackie que m’esperen a fora. Ells m’animen i em donen forces, i jo els hi comento que vaig molt bé. Estic cansat, però començo amb moltes forces i molts ànims.
La marató, consisteix en fer 4 voltes a un circuit molt pla de 10,5 km. Comences al centre de Vitòria, i recorres els carrers més macos de la ciutat. Després et vas allunyant del centre, i passes per alguna zona una mica solitària, per acabar de nou al centre de Vitòria. Passarem 4 vegades per davant de l’arc d’arribada. Només els que facin els 42 km podran passar per sota l’arc i rebre la camiseta i la medalla de finisher.
La primera volta la faig prou bé, i gaudeixo molt del paisatge i dels ànims dels suporters que han vingut des de Sabadell. També disfruto molt dels ànims de tots els espectadors i vianants de Vitòria, així com dels voluntaris que estan als avituallaments.
Durant els primers 10,5 km, estic angoixat perquè no m’entra res de menjar, no em ve de gust veure, i a més a més continua fent molta calor. Tinc l’estomac mig del rebés, i crec que hauré d’anar a veure el Roca. Quan acabo la primera volta, se m’oblida tot.
Passar pel centre de Vitòria amb aquest ambient és espectacular. Centenars de persones, que no em coneixen de res, que no m’han vist mai, em miren i m’animen. Moltíssima gent et crida pel nom i et dóna ànims, és realment impressionant. I molts catalans, moltíssims. L’emoció i els ànims són tant forts que em venen ganes de plorar, és bestial el soroll i la música, però llavors penso que encara em queden 31,5km. I si vull acabar, he de controlar les emocions i dosificar les forces (cosa impossible de fer quan corres envoltat de gent).
La segona volta ja em costa més. Els problemes estomacals, van desapareixent, però cada vegada estic més cansat, i aprofito els avituallaments per parar uns segons. Els voluntaris m’ofereixen de tot, però jo no sé que vull. Seguint els consells del Carles i el Marc, jo sempre que puc menjo i bec.
Al finalitzar la 2a volta torno a emocionar-me al passar per davant de l’arc. Me’l torno a mirar i li dic de nou “ens veiem en 2 horetes...”. La cridòria és molt gran, i ara ja em creuo amb molts triatletes que estan acabant. Encara em queden 21 km.... però la bona notícia, és que només em queden 21 km (ja he fet més del 50% de la marató). La 3era volta se’m fa dureta, les forces van minvant, i quan menjo i bec, paro a caminar una mica més. Tot i que el 90% del temps estic corrent ja que intento no parar. Sempre millor trotar que caminar. Amb penes i treballs, amb els suport dels companys del Cercle i la família, i amb tot l’ambient, trec forces d’on no en tinc per acabar aquesta tercera volta.
En aquests moments, he passat estones difícils, però la ment és forta, i sovint m’han vingut al cap pensaments i frases motivadores per mantenir l’esperit positiu i eliminar els mals pensaments. Pensava coses com “...si, estic patint, però el patiment és temporal, i la victòria, serà per sempre...”, també repetia frases estranyes, que encara no sé perquè les anava dient, com ara “amanece, que no es poco“, i recordava un escrit del Miquel Blanchart, on explicava en una cursa que va patir molt i es va posar de mal humor, fins que va dir “però perquè estic de mal humor?, sóc un privilegiat i faig el que m’agrada...”.
Pensaments semblants , que també vaig llegir en el llibre del Kilian Jornet (quan les cames no poden, és el cap el que tira) o el llibre del Miquel Sunyer (on explica amb més detall com es posa de mal humor pel cansament, i el coco ha de fer feina per ser positiu i optimista). Clar que el cas d’aquests atletes d’elit és molt diferent, ja que ells van sols i jo vaig envoltat de gent. Però en definitiva, són elements que jo vaig utilitzar per mantenir la moral ben alta en algun moment de màxim esgotament.
Total, entre pensaments motivacionals, xerrada amb voluntaris, i amb algun altre triatleta, i l’ingesta de fruita i aigua, em trobo a la última volta. Aquí, el que més vegades em repeteixo és allò de  “no pateixis la cursa, disfruta-la”. Els suporters de Sabadell ja han anat cap a l’arribada, el Joan ja fa una estona que ha arribat, mentre que el Dani, el Jordi i el Marc, estan a punt d’entrar els tres junts a la meta. En aquests moments, després d’un dia de molt sol i calor, el cel s’ha ennuvolat, i fins i tot sembla que plourà. Comparteixo un parell de quilòmetres amb un noi del Delta de l’Ebre, i alternem moments de córrer, i moments de caminar. Quan ens acostem al km 8 ens animem i diem que això ja ho tenim. Ens diem que ja no pararem, i que, amb aquest ambient, seguirem corrent fins el final. Efectivament, passem per sota la via del tren, i comencem a córrer pel centre de Vitòria.
Aquí ja l’ambient torna a ser espectacular, i es repeteix el mateix que a les 3 voltes anteriors. Però amb una diferència, aquesta vegada no passaré de llarg, aquesta vegada creuaré la línia de meta. Tothom anima, tornem a sentir la música de l’arribada, i l’speaker que va animant a tothom. Quan passo per la plaça on està l’arc, l’ambient és impressionant. Em queden 100 metres corrent per un passadís de gent que pica les valles i anima sense parar. Torno a entrar a la plaça i ara ja estic. Giro a la dreta i encaro l’arc d’arribada, no puc pensar, sóc tot emoció, sóc feliç. Alço els braços i trec la bandera amb els noms escrit. Petó a la Jackie i els nens, 4 passes crido victòria i creuo la línia de meta.
Siiiii, Victòria. Quina emoció més gran. Això és increïble....em posen la medalla, em donen la camiseta de finisher, paro un moment a respirar, i ara si, començo a plorar com un nen petit. Ja fa estona que tinc les emocions a flor de pell, ja fa estona que estic plorant d’emoció per dins, ara però, no puc aguantar-me més i exploto d’emoció (6 mesos d’entreno, moltes hores de sacrifici i 12 hores de triatló em passen pel cap en un segon).
Vaig corrent a buscar la família i repetim el mateix ritual que altres vegades. Ens fonem tots 4 en una gran abraçada. Una braçada d’amor i felicitat enorme. En aquest moment tenim la felicitat absoluta.
Després reparteixo abraçades i felicitacions amb la resta de companys.
Per acabar el dia, fem un bon sopar tots els tricerclats que hem anat a Vitòria, i anem a dormir amb un somriure que durarà uns quants dies, i una fita que durarà per sempre.

Equip Triatló Vitòria 2017 Cercle Sabadellès.


Joan Fontanet. Els meus fills li diuen “la bala”. És jove, fort i voluntariós. Ha fet una preparació per l’Ironman exemplar.Si hagués d’escriure un llibre de com s’ha de preparar un triatló de llarga distància, explicaria el que ha fet el Joan aquest any. Tant bona ha sigut la seva evolució, que va quedar 4rt classificat de la seva categoria. A part de ser una màquina, ha fet una feina d’equip molt bona. Col·laborant sempre amb les sortides grupals i donant sempre un toc de competitivitat a les sessions d’entrenament.

Jordi Canals. Competitiu, no. “lo siguiente”. Sempre de bon humor, però sempre molt exigent. També ha fet una evolució extraordinària. Durant l’any s’ha mostrat molt fort en les 3 disciplines, lluitant pel podi particular que teníem entre nosaltres. Sempre ha tingut una actitud molt bona amb tot l’equip, però a Vitòria ens va donar una bona lliçó a tots. Veient que el Marc i el Dani estaven fotuts fent la marató, va renunciar a fer una bona marca, i es va dedicar a esperar als companys d’equip per animar-los i donar-los-hi forces. L’entrada que van fer els tres junts ho diu tot. Jo crec que es mereix fer un altre Ironman, en el 2018, per veure si és capaç de fer la marató per sota les 4 hores. 

Dani Marín. L’únic del grup que repeteix distància. Ja va fer Vitòria el 2015, i un cop viscuda l’experiència, entenc perquè va voler repetir. Un crack de la bicicleta, que posa tots els esforços per sortir amb forces de l’aigua i que , tot i que ha tingut alguns problemes als peus, sempre està a l’alçada quan ha de córrer. Compartir tot això amb ell i amb la seva família ha estat tot un plaer.


Cloe Twomway. Quan vam començar amb el tema de l’Ironman, va ser la sorpresa. Era la persona del grup amb qui menys havia compartit entrenaments i curses, i em pensava que estava un nivell per sota. Però res d’això. De seguida va demostrar que estava aquí per ser finisher, i la seva progressió ha sigut implacable. Ha fet una temporada boníssima. Amb ella i la Carlota, ha sigut amb qui més quilòmetres de bicicleta he compartit durant l’any.

Carlota Celma. Per mi, la capitana. Pel seu caràcter de líder, per les seves ganes de fer les coses ben fetes, i amb la seva actitud positiva en tot moment, ha demostrat una vegada més que està aquí pel que faci falta. Amb la Carlota he compartit molts entrenaments, moltes hores de bici i de run. I gràcies a ella aquesta temporada ha sigut màgica. Tots sabíem que només la mala sort, o un accident podria impedir que completéssim el Triatló Full. Ella va tenir la mala sort que el dia de la cursa va ensopegar. Sabem que estaves preparada, però també sabem que tindràs una segona oportunitat.

Marc Guindo. El míster va arribar a principi de temporada que era un nano, i ara se’ns ha fet un home. Ha guanyat confiança i ha crescut com a professional i com a persona. Sense cap mena de dubte, el Marc pot estar ben content amb l’èxit aconseguit. La seva planificació i els seus entrenaments ens han fet gaudir, millorar i ens han convertit en Ironman. Ell, també ha aconseguit ser finisher, amb un esforç i un treball molt bo. Amb la seva edat, encara pot fer moltes coses. Enhorabona Guindo.

Cesc Batlló. Esportista aficionat que només puc fer això gràcies a la meva dona i els meus fills. La Jackie sempre està disposada a ajudar-me, i sempre em dóna suport amb el que faig. En els moments que jo vaig en bici, és ella la que està amb els nanos, i la que prepara els sopars quan sóc a la piscina. Diria que la planificació familiar per fer un Ironman és el molt important, ara bé la complicitat de la parella és impressindible. El Biel i l’Íria són els dos nens més macos del món, i són els que em donen força quan se’m surt la cadena de la bici, quan m’agafa rampa a l’aigua o quan estic cansat al córrer. Creuar la línia de meta amb ells, és la satisfacció més gran que sento quan faig esport.

Carles Anadon. No va fer la tri de Vitòria, però va fer la Half Altriman el dia abans. És un crack de la bicicleta, i molt bo nedant i corrent. El millor de tot, però és el seu caràcter i la seva forma de ser. Ha estat tot l’any amb nosaltres, i no va dubtar ni un moment en venir a Vitòria. Sortir amb ell en bicicleta, a córrer o nedar és garantia de seny i bon rotllo. 

Així doncs, companys, gràcies per tot. Aquest any ha sigut molt especial, i sense vosaltres, ho dic molt en serio i molt convençut, això no hagués estat possible.


Sabadell, 13 d’agost de 2017.
Cesc Batlló i Farriol 

divendres, de maig 27, 2016

IM70.3 BARCELONA

22 de maig de 2016.


5 anys després d’haver fet la meva primera i única Half, em trobo novament a la línia de sortida.
El ritual és molt semblant al de l’any 2011. He dormit a Calella, per esgarrapar mitja horeta de dormir, però sobretot per no fer tants quilòmetres amb cotxe i anar més tranquil en els moments previs a la Triatló, ja tinc tot el material a lloc, i ja estic mentalitzat per la cursa....que he visualitzat un grapat de vegades. Aquesta vegada, però canvien els companys. La Jackie i els nens estan a Sabadell, amb un virus que ens està rondant a tots, i que ens impedeix passar junts la vigília de la cursa.
Aquesta vegada he compartit les últimes emocions i els nervis amb el Jordi Batlló (que va ser ell qui em va impulsar a apuntar-m’hi), i el Carles Sabater (un expert en triatlons, que sempre aporta coses positives).
La preparació per la triatló no ha sigut tant bona com hagués volgut ja que alguns canvis en l’organització personal i en les rutines, han fet que entreni molt menys del que tenia previst.
Sigui com sigui em trobo novament vestit amb el neoprè, descalç a la platja de Calella, envoltat de 2500 triatletes més, amb els nervis a la panxa, i repassant mentalment tots els problemes que em trobaré just d’aquí a 2 minuts quan soni el xiulet.
Com sempre.... però sempre, just abans de sortir, necessito uns minuts per estar sol i pensar (i a ser possible música relaxant) i després, com sempre, a les grans curses, parlo amb el tio que tinc al costat. Aquesta vegada intercanvio impressions amb el Xevi de Girona, un home de 50 anys que ha fet 9 Ironmans i un grapat de maratons per tot el món. La conversa em serveix per relaxar-me una mica, i per confirmar que estic a un bon lloc de sortida.
És la primera vegada que faig aquest tipus de sortida. Start roll swim (o alguna cosa semblant). M’ha semblat molt bona idea. Cadascú es col·loca al seu lloc de sortida, en funció del temps que creu que farà en el tram de natació. Aquest sistema de sortida, m’encanta, ja que et permet sortir amb un grup de gent igual de veloç (o lent) que tu, però sense penalitzar la sortida al final del grup.

NATACIÓ
Com ja tenia previst el tram de natació és el que afronto amb més tranquil·litat. Aquest últim any, entrenant a la platja del Bogatell amb els Fishes ha sigut genial. He guanyat molta confiança i seguretat en la natació al mar. Ja no pateixo les rampes que tenia abans, i , tot i que encara puc millorar molt, no pateixo gens a l’aigua. Bé, només quan hi ha massa gent i no puc girar, ni avançar ni parar. Però per això ja començo a ser una mica veteranillo per saber el que he de fer.
Així que surto de l’aigua molt satisfet, i sorprès. He fet una mica més de temps del que esperava, però clar, en el primer tram hi havia moltes onades, i fins a la primera boia he nadat malament. Després, tampoc he volgut córrer massa, ja que encara em queden unes quantes hores d’exercici i no val la pena gastar massa energies per esgarrapar 1 o 2 minutets.

BICICLETA
Faig la T1 amb tranquil·litat, i després de comprovar que no em deixo res, començo a pedalar, conscient que la bicicleta és, per excel·lència la pitjor de les disciplines que he de fer.
Sé que la meva posició al tram de natació està bastant bé en funció de la mitja, en canvi en bicicleta, el meu estat de forma és molt, però que molt justet. Així doncs, ja sé que durant els 90 quilòmetres i els 3 ports de muntanya m’avançaran molts ciclistes. Aquest és el primer pas per no desesperar-me.
Em dóna molta confiança els entrenaments que he anat fent amb els Tricerclats. Ells són uns cracks, i de mica en mica, vaig aprenent cosetes de tots ells. Ha sigut, també molt important, els 2 entrenaments que he fet amb el Jordi per reconèixer el circuit. Si  no hagués sigut pel Jordi, no l’hagués fet.
Sabia que era un circuit dur i exigent, però el fet de conèixer la ruta, em va donar molta tranquil·litat. Per mi, el més important era fer la bicicleta tranquil·lament, per poder afrontar amb garanties el tram de running.
Com a dades curioses, m’agradaria anomenar els ànims que et dóna la gent que estan seguint la cursa. Dos nanos joves còmodament asseguts al voral de la carretera, un pagès que mira des del camp, algun veí des del balcó de casa. Però sobretot recordo els grupets d’animació que no paren de cridar, tocar campanes i fer tot tipus de soroll i música. Entre ells uns nois que em criden “vinga Cesc ànims, que ja quasi ets a dalt!!!”.... per afegir a última hora un crit encriptat...”Visca Andorra!!!”.
Vaig fent quilòmetres i vaig passant llocs claus, mentre noto com el bessó esquerra no està prou bé. Passo Collsacreu, Sant Celoni, pugem al Montseny, arribo a mig camí més aviat del que m’esperava, i faig la baixada seguint el ritme dels altres ciclistes (ja m’avança prou gent a les pujades).
Tornem a pujar el Collsecreu, i amb el grupet que vaig comento “vinga nanos, que això ja ho tenim” i un em contesta “home, queden 20 km fins a Calella i la mitja marató”. Sí, tenia raó, però per mi el pitjor ja estava fet.
I tal dit tal fet, faig els 20 km restants amb tranquil·litat però sense afluixar. Ja estic fart que m’adelantin. Arribo a boxes, deixo la bici, pixo, em poso les bambes i la gorra i.... a córrer falta gent.

MITJA MARATÓ
Tot i que he fet unes quantes mitjes els últims anys, i conec prou bé la distància, us enganyaria si dic que anava tranquil. Més aviat tot el contrari. Les raons són evidents: Ja porto més de 4 hores fent esport, el bessó esquerra està cada vegada pitjor, a última hora he decidit posar-me les bambes velles, i sobretot, crec que fa mesos que no corro més de 15 km.
Començo corrent per sensacions, i em sorprenc d’anar tant ràpid(4:40 min/km) però també veig que estic fotut. Els primers 5 km els faig molt bé. Del 5 al 10 ja em costa una mica més, però els ànims que em dóna el Jordi quan ens creuem i algun espectador m’ajuden a portar un bon ritme. Quan arribo al km 10 començo a tenir mal de panxa....potser hauré de passar a veure el Roca (urgentment!!!). Només em faltava això...
Com que aquesta vegada no tinc l’equip de suport, de tant en tant demano als espectadors que m’animin, cosa, que fan sempre amb molta il.lusió. Per excusar-me li dic a una corredora que em mira estranyada: “Sorry, but I need somebody to help me...” i ella em respon “C’mon you can do it!!!”. Sembla una tonteria, però aquests detallats ajuden força.
 Al km 18 ja estic literalment fet caldo, no puc dir ni fava, i paro als avituallaments a menjar taronja i veure aigua. Per cansament físic, pararia i em posaria a caminar, però em nego a caminar quan estic tant a prop de la meta. Decideixo anar fent, però sense parar. Just aquí em trobo el meu súper fillol Cesc que m’anima i em fa alguna foto. Els ànims del Cesc em donen aire i forces per arribar al final.
Ja veig el cono que he passat dues vegades per fer una altra volta. Ara passo el cono, però entro a la recta final. Quin canvi. Aquí la cosa canvia del tot. Grades a banda i banda, plè de públic cridant i animant, música, catifa vermella, i al fons l’arc d’arribada.... per un moment em sento l’home més feliç del món. Trec la bandera que porto a la butxaqueta amb els noms dels meus estimats Biel, Íria i Jackie. Alço els braços i crido ben fort...VISCA!!!!!
He acabat!!!! Sóc Finisher...i sense temps a reaccionar, rebo les felicitacions i l’abraçada de la Che i el Manolo. Feia temps que no ens veiem i avui, a la sortida i a l’arribada.
Increïble, la sensació que tens en aquest moment no es pot descriure, tens ganes de riure, tens ganes de plorar, vols saltar però no pots, això és fantàstic. Me’n vaig a buscar la medalla, i tothom em felicita, em donen la camiseta de Finisher i em tornen a felicitar, i després decideixo esperar el Jordi, que ha d’estar a punt d’arribar.
En un tres i no res sento Jordi Batlló, i miro i el veig entrar, amb els braços aixecats somrient, feliç i eufòric. És un crack. M’espero un moment, i ens fem una súper abraçada......QUINA EMOCIÓ.
Els sentiments estan a flor de pell, i després de fer-nos una foto junts, anem cap a dins per menjar una mica.
Asseguts i amb un plat que no sé si se’m posa bé o malament, em truca la Jackie. Agafo el telèfon, li dic hola.... i ja no puc parar de plorar. L’emoció m’ha superat, més de 6 hores d’esforç, més de 3 mesos d’entrenament resumits en una trucada i en 3 paraules: he acabat, t’estimo!!!!
Ara toca descansar i gaudir. Tot seguit, continuar entrenant, i d’aquí uns dies ja plantejarem, nous reptes i noves metes.
Els temps i les classificacions són les següents:

SWIM.1.900m.
37:07......Pos 713.

BIKE.90km.
3:31:41..... Pos 1216.

RUN.21km.
.1:56:12 .....Pos 1122.

TOTAL....6:16:16.
Posició 1122




































 AQUÍ TENIM ELS MILLORS DEL MÓN:



divendres, de març 22, 2013

Marató Barcelona 2013


Barcelona, 17 de Març de 2013
Diumenge espectacular... Per guardar a la memòria de qualsevol corredor popular.
Ja fa 8 anys que vaig començar a córrer. Sense saber massa bé perquè, però vaig començar a córrer. Ara, continuo igual. Sense saber massa bé perquè, continuo corrent. Bé, si que ho sé. Perquè mentre planifico una cursa, mentre corro, i sobretot quan acabo de córrer, sóc feliç. Sí, pateixo. Em canso, em fa mal tot, i cada any que passa em noto més cascat. Però m'ho passo bé. M'ho passo molt bé.
Fins ahir, si no me’n deixo cap, portava 79 curses. La cursa numero 80 va ser la MARATÓ DE BARCELONA.
Arribo a la data de la cursa sabent que he fet un 80% dels entrenament programats. Que tinc una bona base, però que no he fet tot el que calia. Però em llegeixo el meu llibre preferit de Triatló ( i prenc la motivació que em cal per afrontar la Marató amb garanties d'èxit).
Em llevo molt d'hora, preparo les 4 coses que em queden pendents, i esmorzo el meu súper esmorzar, amb barretes i isostar inclosos. Faig un petó al Biel i a l’Íria que encara dormen i un parell a la Jackie que mentre obre un ull em desitja molta sort i em diu que vigili.
Arribo molt d’hora a Montjuic, i aparco tot sol davant de l'estadi olímpic. Encara falta una hora per començar, i decideixo posar-me el tipping a les cames i relaxar-me dins el cotxe mentre van arribant corredors . Poso una mica de música, acabo de preparar-me (gels, telèfon, paravent, plàtan) i comença a ploure. Primer molt suaument i després més fort. Però la pluja dura 5 minuts i quan para decideixo sortir del cotxe i anar cap a la sortida.
Mentre camino cap al guarda-roba per deixar la bossa em paro al capdamunt de les escales i observo la gentada que ja escalfa. Li demano a un corredor que em faci una foto i, mentre em pren la instantània, em diu en anglès que és el 2on cop que fa la Marató de Barcelona. Ens desitgem sort i.... avall que fa baixada.
Ara ja falta poc per l’hora de la sortida, em poso vaselina i radio-salil,  deixo la bossa i vaig a fer un riu. Veient la cua de gent per pixar als wàters químics, ho faig a uns arbrets, com molts altres corredors i corredores. Fins i tot hi ha un tio cagant amb cara de circumstàncies. Escalfo i estiro durant 10 minuts i me’n vaig al meu calaix de sortida, juntament amb 18.000 persones més.
Mira que he fet curses, i em fa la sensació que és la primer. Val, és la primera Marató, però tinc uns nervis que no són habituals. Intento rebaixar la situació xerrant amb l’Alfons (un tio d’Amposta, que fot el mateix careto que jo i que crec que la xerrada li serveix, també, per relaxar-se una mica).
8:30 AM. PAM!!!!   Comencen a córrer els professionals.
Nosaltres, encara tardarem 20 minuts a creuar la línia de sortida. Començo la cursa amb el plàning ben après.
Velocitat: Vull començar a 5m30s/km , potser hauré de seguir a 6m/km a partir del km 20, i si arribo sencer, em daré per satisfet. Tardaré entre 4hores i 4 hores i quart.
Alimentació: Porto 3 gels que seran pels km 10 i 20 segur i pel km 30 o abans segons com ho vegi. El quart gel, que ja me’l donaran,  dependrà de com em trobi. He de veure aigua i powerade cada 5 km, i als darrers avituallaments he de menjar fruits secs i plàtans.
Acompanyants: Al km 20 m’esperen l’Arnau i el Jordi. I la Jackie que té el plàning de les hores de pas, em vol trobar a mitja cursa i a l’arribada.
Recorregut: Me’l sé quasi de memòria. Amb les pujades i baixades. Zones més divertides i avorrides. I també els  punts conflictius (a nivell físic).
Pensant i repassant totes aquestes coses, gaudint de l’ambient i controlant una mica el ritme faig els primers kilòmetres molt tranquil. Com a sorpreses em trobo que he de parar molt aviat a pixar (com molta altra gent), que el ritme és molt bo, i algun company de cursa curiós: Bat-Man i Robin, Mario Bros i un que va votant una pilota de bàsquet. També me n’adono que el tipping que m’he fotut és una merda i em cau. Per això paro fins a 3 vegades als punts de socors a reforçar-me els genolls amb esparadrap (que també cau per la suor).
Recordo amb felicitat el pas pel Psg de Gràcia, mentre observo la bellesa del lloc, i el públic m’anima força. Sovint em diuen “ànims Cesc”, “vinga Cesc, que vas bé”, etc etc. Vaig bevent aigua i powerade, i vaig corrent molt tranquil. De tant en tant passem per davant d’algun grup que fan batucada i els saludo. Enfilo la Meridiana on un grup de música toca versions de Dire Straits, i els saludo efusivament.
Al final de la Meridiana, passat el km 20 faig la corba i estiro el cap per veure el Jordi i l’Arnau, que curiosament m’esperen un al costat de l’altre. També reconec a la Vega, i li dic : Hola Vero (?)  
En fi comencem a córrer tots 3 junts i comença, ara si, la millor sessió de fotos que m’han fet mai. Comentem la jugada, com va tot, l’ambient, el ritme, i xerrem una estoneta ben distrets. Al cap d’una estona l’Arnau torna cap a casa (gràcies nanoJ) i continuem el Jordi i jo. El Jordi continua fent fotos (per cert molt xules i cada vegada més ben fetes), i jo cada cop xerro menys, mentre continuo bevent aigua i productes semi-dopants.
Van caient el quilòmetres, i cada vegada em noto més cansat. Quan passem el km 31 li dic al Jordi: “ara entrem a la zona del què és desconegut!!!” (l’entreno més llarg va ser de 31 km).
Mentre passem per la zona marítima (km 31 – 34), diria que noto plenament el mur... Bé, no sé si és el mur, però tinc sensacions que no havia tingut abans. Li comento al Jordi però intento no fer-me repetitiu. Em fan mal als peus, un dolor que he tingut alguna vegada mentre entrenava. Em fan mal els genolls, aquest és un dolor conegut que apareix sempre després d’un esforç gran.
Però la sensació més estranya que tinc és una mena de suor freda per tot el cos. Sobretot de cintura en amunt. Potser on més ho noto és al cos i als braços. De fet no sabria com explicar-ho. No és cansament ni esgotament. És com si tingués petits calfreds, i pell de gallina... La sensació no és molt forta, però es manté una estoneta.
Mentre observo què m’està passant, ens adelanten dues noies rient i gravant amb el mòbil. També veiem una altra noia d’espectadora que anima als corredors amb un cartell que diu “el mur no existeix”. I el Jordi em repeteix vàries vegades “vinga Cesc, que el mur és una rampa, i fa baixada!!!”
Diria que aquestes sensacions duren fina a l’Arc del Triomf, i allà em recupero una mica. I torno a tenir bones sensacions. Torno a mirar el rellotge, torno a parlar, i torno a gaudir de la cursa. Tot torna a la normalitat, llevat d’un petit problema amb un tros de fruit sec que s’equivoca de forat i m’ennuego. Estic força estona estossegant i gairebé he de parar. Un “animador” em diu “no fumis tant “ ...... Bé, trigo uns minuts a estar bé, però quan em recupero resulta que he perdut la veu.
En aquests moments em trobo a l’alçada de Plaça Catalunya, km37. Estic recuperat del mur, i de la tos. A més encarem l’última baixada de la cursa, miro el crono i vaig sobre el temps calculat (mitja horeta cada 5km). I ho aprofito per apretar una mica i adelantar alguns corredors.
Baixo Via Laietana ben content, i Passeig de Colon súper animat. Queda molt poquet i això té molt bona pinta. Encaro el paral·lel i comença l’última pujada amb el cartell del km40.
Amb el Jordi repetim diferents vegades que això ja ho tenim a tocar. L’emoció de completar  la Marató va i bé constantment. Queda molt poc però cal ser previsor. Ningú em garanteix que no m’agafi una rampa en aquest últim tram. 
 Com més ens aproximem a l’Av. Mª Cristina, més gent hi ha animant i donant suport. Agafo l’última corba i això és el més espectacular de la cursa. Les fonts de Montjuic al fons, una petita recta per acabar, moltíssima gent animant i donant suport, fotògrafs, l’arc d’arribada, molts nens al costat de la balla esperant els seus pares i evidentment, la Jackie, el Biel i l’Íria buscant-me entre els corredors.
El Jordi s’avança per fer-me la foto de l’arribada, i jo mentre busco el Biel i l’Íria, arribo a la meta amb els braços aixecats com si fos campió del món.

Sí, sí, sí. He acabat. Sóc finisher. He fet la meva primera marató. M’abraço amb el Jordi i em cauen algunes llàgrimes d’emoció. He fet quelcom que em pensava que no faria mai. Estic súper content.
He anat tant ràpid a l’últim tram, que no em trobo amb la família fins que surto de fer-me el massatge. Buf, quina abraçada que els hi faig. En aquesta abraçada hi ha de tot. Amor, felicitat, agraïment, dolçor, satisfacció. Totes les sensacions es fonen en una abraçada amb la Jackie i el Biel, mentre l’Íria dorm aliena a tot el que estic sentint.  
Conscient que el Jordi arriba molt tard a casa, mentre l’esperen amb mitja família malalta, emprenem el camí cap a casa, preàmbul d’un bon dinar i una bona i merescuda migdiada.
Com sempre, vull agrair a la Jackie tot el que fa per conviure amb mi i aquesta fal·lera estranya de córrer. I a tots els germans i familiars i amics, que de mica en mica es van incorporant al runing, a les triatlons i a les curses i reptes variats (sense menystenir l’esforç del teatre, que aquí si que els has de tenir ben posats).


Ara toca descansar i  recuperar-se. Cal millora, cal gaudir i cal continuar lluitant, treballant, i seguir creixent com a persones, com a família i com a país, mentre en els temps lliures sortim a córrer, a nedar, o a pedalar una miqueta... Per cert, crec que de cara a l’any que ve ja tinc relleu (oi Jordi?). Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat i fins la propera.